Post festum, pestum!

També els rellotges i els horaris han tornat a marcar els ritmes d’abans, les hores assenyades. Cares més o menys llargues, més o menys ensonyades, més o menys mústigues, de la gent que passa pel carrer, que va cap a la feina. Els dependents tornen a les tendes i botigues, darrere els taulells, els aparadors sense cartrons; els oficinistes a les taules de les seves oficines; els rajolers a fer de rajolers al ritme habitual, ja sense competir entre ells; l’alcalde i els regidors tornen a fer d’alcalde i de regidors (perquè aquests dies de festa han fet festa, s’han limitat a fer de granollerins d’anar a peu, sense ser de cap més partit que els uns blancs i els altres blaus).

I, no obstant, la ciutat no ha deixat de ser ciutat, sinó que ho ha estat d’una altra manera (d’una manera sorprenent). No hi ha hagut cap desordre sinó que ha manat un ordre diferent. Perquè la rauxa, quan és festa, no és altra cosa que el seny propi de la festa: rauxes esbojarrades, però també rauxes solemnes, de quan toca capgirar-ho tot.

Diria més, en res no hi ha hagut desgovern: la ciutat ha estat governada per una organització diferent, no electa però selecta, representativa a la seva manera, no pas menys democràtica que l’oficial. Una ciutat amb una ciutadania on es notava la força dels blaus i la dels blancs, i on els ciutadans -joves i vells, petits i grans, homes i dones, amb unes capacitats o amb unes altres- els atorgaven el seu aplaudiment o el seu refús. Una ciutat on la participació dominava l’egoisme, on la cultura s’exaltava, i on regnaven la llibertat, la igualtat social -on ser més ric que un altre o tenir un càrrec no significa cap privilegi-, en la fraternitat: la societat republicana de la festa.

Ara tothom té un any per a covar el tarannà de ser blau o ser blanc, per mirar-se les coses per dins a la pròpia manera, per fullejar el propi àlbum de fotos i records, per anar arrencant els fulls del calendari fins a tornar a la Festa Major de l’any que ve i exercir aquesta altra manera de ser jove i de ser gran, de ser ciutadà, de ser granollerí o granollerina.

Un cop m’he acomiadat dels companys i les companyes, després de quatre dies i més d’haver-me sentit cordialment granollerí, me’n torno a casa. Traspasso Font de Cera i veig el mar, i hi corro. Retorno a Badalona, però, a mesura que m’hi vaig acostant, una sensació estranya m’envaeix. Com si tornés d’un viatge indescriptible, d’un lloc i d’un temps molt llunyà. Vosaltres, els granollerins, al cap i a la fi, torneu d’un Granollers en festa a un Granollers quotidià igualment nostrat. Jo, en canvi, tinc més les de perdre que vosaltres, perquè la distància entre un Granollers en festa i una Badalona de cada dia és molt més gran. Us he de confessar

En Farres, a altes hores, se’l sap bé, aquest vocabulari. Perquè l’onada, el correaigua, se’ns en va en un indeturable remolí. ¿Qui se’n recordava, que el Barça s’estava jugant la Supercopa d’Europa? Ahir a la nit no hi havia sinó un xàfec de foc i d’aigua! Vivíem en local i no en global! Tots i totes, xics i grans, granollerins, comarcals, nouvinguts, forasters, estiràvem la corda, cadascú des de la banda del seu cor.
I aquest matí, a l’hotel, el cambrer marroquí, en servir-me el cafè amb llet, s’ha atrevit a trencar amb el protocol i preguntar-me: “Perdone, ¿quién va ganado, los blaus o los blancs?”. No ha gosat dir-me de quins era. Ni jo. El veredicte no serà fins diumenge. Mentrestant, força blaus! força blancs!
Avui és el dia de les colles de cultura tradicional: dels bastoners repicant a l’aire i despertant la terra; dels balladors de sardanes, puntejant-la; dels gegants senyorejant-la com uns reis; dels castellers enfilant-se per una corda invisible cel amunt, com per la faixa que l’alcalde els sol llançar des del balcó de l’Ajuntament. Demà, puntaires i donzelles.
Ho sento, però no em puc estar de doldre’m del boicot de les campanes de Sant Esteve, essent Festa Major. A Badalona, per la Mare de Déu d’Agost, les campanes branden amb passió, anunciant la Festa de llevant a ponent. I aquí, a Granollers, ni un picarol. Ho he trobat a faltar. Sempre havien tocat a matines i a vespres, a bateig dels nens i de les nenes, a morts, a foc, a sometent.. i sobretot a Festa! O és que callen perquè la Festa és laica. Diria que, com a tot arreu, les campanes les va pagar el poble…
Però deixeu que, per uns moments, jo, que em pirro per la mitologia popular, em salti l’encàrrec de relator per suggerir-vos altres presències invisibles a la Festa, però no menys reals, que segur que ronden per la Festa. Són els genis misteriosos comarcals, les dones d’aigua de Gualba, les paitides de Viladrau, les bruixes de Vallgorguina, el drac de Sant Celoni, el Pare Esmè que, de cim en cim de l’Olimp (perdoneu, del Montseny), se la juga amb el Dimoni aviam qui salta més. Jo diria que, entre tots, filen i perfilen l’inconscient col·lectiu del vostre tarannà vallesà.
Una altra reflexió: la de l’antropòloga Margaret Mead, que estructurava la història de la humanitat en tres etapes: la primera era aquella en què els petits aprenien dels grans, la vella saviesa; la segona, en què els joves apreníem dels iguals (maig del 68); i la tercera, aquesta, en què els grans aprenem dels més joves, la nova tecnologia.
La gràcia de la Margaret és quan diu que, ara, totes tres etapes es donen alhora. Però jo penso que encara hi ha situacions en què tot just un col·lectiu comença a recuperar la primera etapa: una, la dels nouvinguts, que als pares també els toca fer d’avis perquè els seus vells no hi són; l’altra, la dels granollerins a la Festa Major. Els grans no poden dir als seus fills o als seus néts que els rajols de pastisseria d’abans eren més bons que els d’ara; o, quan jo era petit, a l’estirada de corda érem tot just uns vint per banda; o que abans la guimbada es cantava diferent.
Si els de quaranta i cinquanta anys ja són fòssils! I això que encara no tenen arrugues a la pell del cos ni a la de l’ànima! Ja entenc perquè editen un programa familiar i cuiden tant les criatures: perquè seran els primers que podran dir: el meu avi em va ensenyar a ficar-me al correfoc, o a fer el llançament de rajoles. Per fi es podrà parlar de tradició! l’heretada del passat i la que es traspassarà al futur. Què és sinó això la passada de rajoles! Agafar-les i passar-les, que no se’n trenqui cap, que se n’apilin moltes! Sou els joves que ara viviu la festa al límit del possible i l’impossible els que decidireu la festa del futur, el Granollers futur. Però ara balleu, salteu, alceu les mans, enamoreu-vos com folls, que del que ara dic ja us vagarà.
Però deixem-nos de romanços, que el temps corre més que jo per estar a tot arreu. El llançament de rajoles no me l’he volgut perdre: ¿quina tècnica deuen usar els llançadors, els “ratxolaris”, si és que en tenen? Perquè tant és el discòbol de Miró com el rajolòbol de Granollers.
Després me n’he anat a veure la cercavila de gegants. Els nostres han convidat els de Sabadell, una parella que ja tenen vuitanta anys i encara ballen. I el gegantó Vicentó. Es veu que els gegants dels dos Vallessos estan agermanats. Com el Vallès no hi ha res! I dels gegants als Xics, que per Xics que siguin, l’un damunt de l’altre arriben més amunt dels gegantassos. Els Xics de Granollers i els Bordegassos de Vilanova han aixecat castells de set, i amb l’agulla al mig i tot.
I a córrer per ser a la plaça de la Corona, i assistir a una de les grans competicions de la Festa Major, més que la d’estirar la corda però menys que la del concurs de rajolers. Com el tòpic de Sant Valentí, “más que ayer pero menos que mañana”. Dades tècniques: 200 metres de traçat i 7 minuts de durada. L’àrbitre ha calculat amb el seu cronòmetre que una rajola, des que surt de l’inici fins que arriba al terme, triga uns 4 minuts. ¡El temps que un raig de Sol triga a arribar a la Terra! penso jo. Però el còmput del jurat, a conseqüència de no coincidir les sumes dels diferents membres, s’ha hagut de repetir qui sap quantes vegades. L’any vinent els organitzadors haurien de portar un aparell semblant als que tenen els bancs per comptar els bitllets, però de comptar rajoles. Finalment, els blancs han aconseguit passar 275 rajoles, dos més que els blaus. i els dos caps de colla, el blanc i el blau, al final, protocolàriament, s’han abraçat….
Després de les rajoles, tornant a la Porxada, el cel es tornava negre negre. Ja em temia un correaigua natural… però no ha passat d’ensurt. El terrible combat del foc i l’aigua. “El foc té aturador, que l’aigua no”, sentenciaven els vells. I jo em preguntava què seria dels granollerins si aquesta nit, per culpa de la pólvora mullada, no poguessin cremar l’ajuntament.
Però abans de la foguerada he tret el cap en un concert desconcertant: una estranya PoliAfònica ha pujat a l’escenari amb unes túniques que semblaven de l’Acadèmia de Saint Martin in the Fields. Però, canten bé? he preguntat a la veïna, i ella no s’ha pogut aguantar el riure. Jo canto en una coral que deunidó i tant de bo tinguéssim una quarta part del públic que té aquesta.
Després ha sonat l’hora boja de les heretgies: la processó de Sant Blau, amb els frares costaleros, els redoblants, les viudes amb mantellina i peineta. I la cantada de saetes al balcó. De cop una riuada de gent ens ha empès atropelladament a la Porxada. L’Ajuntament en flames. De l’apocalipsi a l’apoteosi. La façana modernista inspirada en el gòtic flamíger flamejava, i de les finestres, de la torre del rellotge i del terrat municipal els morterets convertien la nit en un jardí enramat d’espurnes que es feien i es desfeien. L’única espurna fixa, i la més resplendent, era, sens dubte, Venus.

JOAN SOLER I AMIGÓ

Ho canta la Guimbada. I és veritat, perquè a les nou del matí pels carrers de Granollers no hi ha ni una ànima. Deuen encendre la traca del migdia perquè la gent torni a posar en dansa l’esquelet. Als carrers, molts balcons amb domassos blancs i blaus: sembla Siena!
Jo anomenaria el dia d’avui Dia del Foc. Ahir van cremar un institut i demà la Casa de la Vila. I entremig, sortiran la Gralla de Foc i la Guspira i esclatarà el Correfoc, amb els diables senyorejant l’infern, la terra i l’aire.
Aquesta és la Festa Major dels quatre elements de la natura. El foc, no cal ni dir-ho: fins i tot l’Ajuntament ha publicat un Ban sobre els actes de foc. L’aigua, amb el Correaigua i el Basser. De la terra, del fang, ja en parlarem quan toqui el torn als rajolers, protagonistes de la Festa. La resta són comparses.
D’entrada, pot semblar que l’aire és l’element més minso, però, si aire vol dir vent -pneuma en grec-, aquestes prometen ser unes festes airoses, esventades, pneumàtiques. Què serien els grallers, sense bufera? I els tambors i tabals, que fan retrunyir l’aire?
A la Porxada competeixen futbolinistes blancs i blaus, però el campionat s’atura esperant la traca del migdia. Els mascleters són de la Pirotècnia Martí de Borriana, que van guanyar el concurs de castells de foc a Tarragona. Compte amb els valencians!
Com a relator oficial, m’han convidat a encendre la metxa. Tot un honor. La plaça són trama i ordit de tires d’estenedors plens de trons blancs i blaus, fuets o espetecs, com embotits de pólvora; i la tira del mig, els de tro més potent, rojos com xistorres coents. Basta que jo acosti la flama a la cua de rata escarransida de la metxa i res no tindrà aturador. Quina enrenou, quin bombardeig, quina tamborinada! Les columnes i tot, de la Porxada s’eixarranquen per a resistir el terratrèmol, i a tothom el cuc de l’orella se’ns embotifarra. El terra de la plaça ha quedat ple de pelleringues de petards, i l’aire, d’una espessa fumerada. Certament, Granollers, durant les festes, no és pas un espai lliure de fums, però aquestes fumades no poden pas matar.
“El foc també fa festa” diuen els cartrons dels aparadors de les botigues. També a la paella de l’arrossada li encenen foc per sota. Quina corrua de cuiners remant amb rems en lloc d’espàtules: 300 quilos d’arròs, 80 litres d’oli d’oliva, 230 quilos de sípia, 150 de calamars, 100 d’escamarlans, 100 de gambes, 30 de caps de rap, 30 de peix de roca… Per a tres mil comensals, a 4 € el plat, amb postres, pa i beguda, i sense IVA. Més i tot, una arrossada sostenible, amb punts de recollida selectiva de residus, plats compostables, tovallons nets de papers bruts… Qualsevol no recicla!
Festa sempre ha volgut dir abundància, devessall. Tirar la casa per la finestra un parell de cops l’any. Fer Dijous Gras i passar magra la resta. Abundància no és el mateix que consumisme: la societat de consum ha pervertit la festa. Sort que la Festa Major manté el sentit mític de l’abundància i el sentit ritual de compartir. Bona arrossada!
Però no hi ha temps de pair ni el menjar ni el festejar. A la plaça de les Olles, els i les artistes participants en el concurs de peix blau i bacallà ofereixen una carta suggerent: bonítol de la sogra, llit de figues i seitons marinats, pastís de salmó amb verduretes… Després, molts, a centenars, se n’aniran de tapes! I a la Porxada, la Cobla Marinada ofereix una ballada engrescadora, que acabarà amb la sardana “Badalona” d’en Mas Ros. Amunt! La plaça plena.
Granollers està en obres, penso, quan m’adono d’uns treballadors de Telefònica que, bobinen un rodet gros estenent un cable llarguíssim, des de la Plaça de la Corona carrer d’Alfons IV enllà, més de cent metres. Però no, és una corda. I no són els obrers de Telefònica, sinó els organitzadors de l’estirada de corda, secundats eficaçment per la gent de Cultura, que estan en tot i pertot. Ser “funcionari” també vol dir fer-se càrrec que la Festa “funcioni”.
De mica en mica, a borbollons, va acudint la gentada. Per a animar el concurs infantil, i després el dels grans. “Com està la força blanca! Com està la força blava!” Bé bé bé bé! Ja ha arribat en Pep Callau animant “la megafesta del múscul”. Amic Callau, no et moris mai!
Tensió de corda i tibantor de músculs. Jutges a l’aguait! La Guimbada! La victòria dels petits blaveja però la dels grans blanqueja. Una cordada amb més d’un centenar de contendents a banda i banda. A la dels blancs, et deixa astorat un musculat gladiador de braços tatuats i moral de victòria. Quants plats de cap-i-pota a cada múscul! L’àrbitre mesura el diàmetre de la corda en repòs amb el seu peu de rei: 39 mm. Però en el moment de màxima tensió entre els dos bàndols s’estira a 33 mm. Si tiba així la corda, com tibaran els músculs? En Callau injecta vitamines de guimbada, l’àrbitre dóna el senyal a toc de trompeta, els blancs tiben amb contínues estrebades… i s’enduen els blaus. Guanyen, com l’any passat (però, tot s’ha de dir, el carrer fa una mica de baixada).
Me’n torno a la Porxada, perquè sempre cal tornar-hi, a la Porxada. Totes les viles i ciutats tenen el seu centre. I si no el tenen és que no són ciutats. “Barri”, en àrab, vol dir “els afores”. El centre, doncs, no ha de ser un barri sinó el centre dels barris: el seu repte és integrar-los i convertir-los en ciutat. Doncs, a la Porxada s’anava congriant l’apocalipsi. Sort que, càmera en rest, l’amic Pere Cornellas ha estat el meu Virgili en la folla Comèdia dantesca. Turbamulta, jovent en plena ebullició, bestiaris de foc, diables i diablesses, bafles eixordadors que et fan perdre el món de vista.
Arriba el Bailo amb el seu trot nerviós, la torxa encesa com un nou Prometeu rajoler, lladre del foc dels déus. “És allò que afavoreix els humans, que els déus amaguen”. Però el Bailo és generós i abranda la Guspira, una mena de pterodàctil antediluvià rampant, i la Gralla de foc. La plaça adquireix pinta de Patum, però sense gent als balcons. I arriben els diables amb remor de tabals: comença el Correfoc, que s’escampa pels carrers com reguerot de pólvora. Són diables, són banyuts, i amb la forca fan la festa…
I encabat, del foc a l’aigua! No pas aigua beneita, maregassa. Braçades en l’aire, focus pampalluguejants, músiques trepidants amb en Martí Ventura. “Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!”. Diluvi Universal.
Ara ja entenc que hi hagi samarretes noves i samarretes amb currículum, descolorides d’anys i de suades, espurnejades de correfocs, xopes de correaigües. No pas com els texans envellits artificialment, sinó de veritat, de tant tomar la pluja i el judici final. Tot un emblema d’aristocràcia i autenticitat granollerina.

JOAN SOLER I AMIGÓ

JOAN SOLER I AMIGÓ

P.S. Des d’aquestes línies voldria expressar la meva solidaritat amb en Màrius Serra, el relator de l’any passat, per la mort del seu fill Llullu. Em recordaràs, Màrius, de quan a Tarragona vas presentar el meu llibre D’on vénen els nens i com es fan, segons la cultura popular, que havia obtingut el Premi Joan Amades 2003.

Joan Soler i Amigó

 Avui, diumenge 23 d’agost, he arribat a un país sorprenent, diferent de tots els que havia conegut. O a un temps diferent, si voleu, “un temps trobat”. Era un país sobirà però obert a tothom, sense fronteres ni duanes. El balcó de la Casa de la Vila estava guarnit amb un domàs de vellut granat presidit per un escut que deia que aquell era el país de la Gralla. 

La balconada estava flanquejada per dues úniques banderes, una de blanca i una altra de blava. Vet aquí un país en què Espanya no hi pintava res i Europa era una fonda on es bufa cullera i s’esmorza amb forquilla. Un país on es parla clar i català i on al seu himne nacional l’anomenen guimbada (*). I on l’arc de Sant Martí té tots els colors del blau i del blanc.

La Casa de la Vila, situada, per cert, a 148,0 metres “sobre el nivel medio del Mediterráneo en Alicante“, segons l’Instituto Geográfico y Estadístico d’un país on no hi ha mar, era oberta de bat a bat. Però no vaig aconseguir de veure-hi cap governant, ni en forat ni en finestra, i això que la plaça era plena com un ou: una oportunitat mediàtica per mostrar-se cofoi al populatxo. En tot cas eren a la cercavila o a peu de plaça, però com uns grallerins més. Per allò hi havia, certament, pastors i rabadans, però no cap majoral que prometés, amb gran cabal, de fer deu mil camades amb un salt totes plegades, com canta el Fum fum fum. Una acràcia feliç, divina, en paraules del poeta Salvat-Papasseit.

Feia feredat, de tanta gent, la plaça i els voltants. Només els actuants que exhibien les seves habilitats al llarg de la cercavila eren a la vora de sis centenars (i consti que les xifres no són ni segons la guàrdia urbana ni segons els manifestants, sinó que els vaig anar comptant grosso modo jo mateix). Doncs, sumeu-hi la multitud que acudia a la plaça i els que ja hi portaven més d’una hora per tenir un bon lloc.

Em va semblar que, entre tots, es donava “un sa bipartidisme”, sense tòpics de dretes i esquerres, bons ni dolents, guapos ni lletjos. El Parlament era a ras de plaça i no hi havia diputats ni ningú que representés ningú més que ell mateix. Ni escons: tothom seia a terra o restava bo i dret tot al voltant. Els d’un color reptaven els de l’altre, i els de l’altre s’hi tornaven sense escabellar-se ni un pèl. Els uns corejaven i aplaudien els uns i els altres els altres. Trontollava el terra però no la democràcia.

La llibertat d’expressió era total perquè tot succeïa en directe i no calien altres mitjans de comunicació de masses sinó la veu en altaveu, i els que no hi sentien prou bé ho entenien amb gestos. L’únic que em va estranyar era que al que xerrava més i amb més hectopascals o decibelis, allargassant les vocals finals de cada frase, li deien el Callau… Carat amb el callat! I no parava!

Els d’un color parlaven de diversió subversió conversió i perversió sense aversió i amb gran extroversió, mots escrits blanc sobre blau en un gran llibre. I els altres, amb una túnica blanca i una estola de color de gos com fuig, els reptaven cantant com negres i sermonejant com blancs, tot bellugant els malucs amb un ritme que es contagiava als assistents, molts dels quals bracejaven i xisclaven pels descosits. Entonaven un gospel que semblava la cançó d’En Pere Gallerí, tot i acabar amb una rastellera d’al·leluies. I els altres cedien la pantalla a les criatures, que sovint hi toquen més que els grans (per sort no hi va haver cap power point!). I el poble votava a mà alçada i a mocador voleiant. Mentre a l’àgora, a la porxada, a la seu del Parlament popular, tothom guimbava i les lloses del terra tremolaven: una corprenedora expressió de la utopia.

Sí, utopia, utopia. M’han dit que al país de la Gralla les monedes són de fang i no pas de paper ni de plata. I que, en lloc de fabricar-les en una seca de l’Estat, les amassen i encunyen en públic a l’Estadi enmig d’una gatzara ensordidora de fans. I que, a l’hora de comptar diners, fan una passada de rajols en llarguíssimes filades i els apilen els uns damunt dels altres.

També m’han dit que, tot i ser uns tastaolletes, els grallerins s’ho passen d’allò més bé compartint l’escudella barrejada d’una mateixa olla o l’arròs d’una mateixa paella. I també -és una de les primeres coses de què m’he adonat- que tenen un calendari diferent de tots els altres: el seu Cap d’Any comença, vès per on!, l’últim dia de mercat del mes d’agost de l’era dels Blancs i Blaus que va començar l’any 1983. I els dies i mesos i estacions de l’any els compten començant per aquesta data, considerant que en totes les coses de la vida hi ha un abans i un després.

També m’han dit que aquí els grans eduquen als petits i els petits als grans, i que els més vells de la tribu són com una biblioteca, i que la seva gran escola és la ciutat, i que educar és regar constantment la gent amb una regadora. I que tothom que vulgui formar part de la comunitat ha d’estar disposat que al seguici el bategin a raig de mànega i que al correaigua li caigui un xàfec de cal déus.

I que, a tothom que vol formar part d’aquesta acràcia, cap guàrdia ni mosso ni sereno no li demanen papers. I que els fòssils, per honorables que siguin, no tenen privilegis sobre les criatures ni sobre els nouvinguts.

Mentre jo estava amb aquestes reflexions, la guimbada va començar a sonar: Visca els blancs, uh uh uh uh! Visca els blaus, uh uh uh uh! I tothom es va nuar al coll el mocador del seu color i la gentada s’escampava riallera per tota la ciutat anunciant la Festa. I jo, tornant-me’n cap a casa, em vaig creuar amb una colla -devien ser tres parelles- amb posats de pinxo que qui sap d’on venien i on anaven, i un d’ells, el més fanfarró, es va adreçar de cop i volta als altres tot dient-los: “Pero, tíos, ¿no oléis ya la Fiesta Mayor?“.

______________

* GUIMBAR: v. intr. Anar saltant, ballant, deportant-se, alegrement. Guimbada: acció de guimbar. Derivats: guimba, guimbadejar, guimbarda, guimbardassa, guimbardejar, guimbarella, guimber, guimberes, guimbós, guimbis, esguimbar-se (”deixar-se anar avall per un pendent”).

Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, guimbar prové de gambar, derivat de gamba, cama. Al meu poble, a Badalona, quan encara jugàvem al carrer, la tirada de la baldufa anava acompanyada, preventivament, d’aquest crit: “Gambes i gambarelles, qui no s’aparti li trenco les costelles!”. Si no ho havies avisat abans i trencaves les costelles a algú, la culpa era teva; si ho havies advertit prèviament, la culpa era del costellatrencat.

M’he acomodat en una butaca de la penúltima fila de la sala del Centre Cultural de Granollers, perquè no sols m’interessava veure la pel·lícula sinó veure la gent de mirava la pel·lícula.

La sala s’ha anat omplint, omplint, omplint. Quanta joventut! Ja és plena, no queda una sola butaca buida. Després he sabut que havien hagut de tancar les portes i no deixar entrar ningú més, que ja no s’hi cabia. Els meus dubtes que, en plenes vacances d’estiu i en un dia resplendent per passar-se’l a la platja, un dissabte d’agost com aquest, s’omplís la sala d’actes del Centre Cultural, amb un aforament de 350 localitats, eren raonables, però s’han ensorrat. Ja em suposava que els granollerins eren una gent de mena especial i que la seva Festa Major tenia un poder d’atracció inusual. No sabia amb qui me les havia.

Apunto algunes notes al meu bloc:

Que la cinta no és en tecnicolor ni en blanc i negre, sinó en blanc i blau, sovint contrastant amb el diorama negre de la nit i amb el vermell dels esclats dels coets i petards del correfoc. No havia vist mai cap pel·lícula amb una coloració semblant.

Que la filmació i el muntatge del film, de l’obra a quatre mans de l’Agustí Corominas i la Berta Diumaró, ha durat un any sencer, el temps que la terra gira al voltant del sol, d’agost a agost.

L’Agustí se m’acosta a explicar-me quin és el seu sentit: el pròleg i l’epíleg expressen el batec de la terra, del foc subterrani. Són aquestes trapes de terra que cobreixen les boques del forn infernal, d’aquest foc d’Hefaistos que rugeix fet una brasa. L’altra línia argumental que creua la pel·lícula la dóna la representació teatral: el conflicte dels habitants de la ciutat grisa, dels titelles moguts per fils i tramoies ocultes, la ciutat envoltada de blocs i més blocs que empresonen l’esperit dels ciutadans, la dictadura de la por, la buidor de la rutina, el viure mat, pàl·lid, descolorit. La resta, això que brolla i borbolla pertot, és la festa, l’alegria, la gresca de la gent, de la gent que se sap i se sent poble. La Berta Diumaró en les paraules de presentació insisteix en això: que el film té un missatge i un contingut universals. I jo dic per a mi mateix, que és una representació viva i viscuda del mite de la creació.

Per a mi, la projecció és un trailer del que veuré i viuré, del que em tocarà escriure com a relator d’aquest any. Per a alguns deu ser les ganes de veure si hi surten, i si han quedat bé. Per a la immensa majoria, és una oportunitat de tornar a un any enrere per a entrar en el temps de la festa d’aquest any.

El temps, el temps, vet aquí el temps trobat, com diu el títol. La festa trenca amb el kronos, el temps crònic, lineal, destructor, que ens torna cada any un any més vells, el temps rutinari dels dies de cada dia i dels caps de setmana repetits, dels preceptes repetits, del sexe repetit… Trenca amb el kronos per instaurar el kairós, el temps cíclic, que gira i gira, el de l’etern retorn, el que torna cada any, la roda del temps, l’oportunitat que cada any instaura de bell nou la creació del món. El poeta rossellonès Josep Sebastià Pons ho deia així:

Sempre girem. El temps mai no s’atura.

L’hora que segueix l’hora és insegura…

Recordeu aquesta imatge concreta del film, dels rellotges de tota mena, de sorra, d’aigua, de sol, de pèndol, de corda, de paret, de polsera, digital… Rellotges aturats. I segueixen els cronòmetres d’una partida d’escacs. El temps incert, que fuig…

Però el temps de la festa no és el temps torbat sinó el temps trobat, el temps ple que dóna sentit al buit, el temps mític, sagrat, que esbotza el temps profà. Que trobar també vol dir cantar, fer poesia. Per això el temps trobat sempre és un temps que anuncia, que inaugura (és a dir, que desitja bons auguris). El poeta Joan Maragall ho expressava amb aquests termes:

Sempre és bell començar. Totes les coses haurien d’ésser començades amb festes, perquè en tot començament hi ha quelcom del gran misteri del món.

Abans d’haver-hi cap res hi havia el caos, perquè tota creació prové del caos. Prou que ho sabien els antics: que el món no es va crear del no-res que deien els filòsofs, sinó del caos. Abans, doncs, cal provocar el caos, el desori, fer rebentar la gresca, i d’aquesta passió instintiva inventar el món. Cal deslliurar les forces instintives: contra la fosca, el foc; contra la mort, l’amor. En Joan Salvat-Papasseit bé ho intuïa:

No hi haurà festa

si el foc no és alt,

si molt no es besa

i l’amor es planys…

 Pedoneu, me n’he anat massa enllà. La festa no s’explica, s’anuncia, s’encén, esclata. I avui encara no és Festa Major. Només és la projecció de la festa major de l’any passat en la pantalla d’aquest any. Però ja incita, ja crida, ja remou l’inconscient col·lectiu del públic. Aquesta és la raó d’aquests aplaudiments llarguíssims: l’Agustí i la Berta ho han aconseguit de ple. Han fet com el Bailo, centaure bàquic dalt del seu cavallet: amb la metxa d’encendre els petards de l’any passat han encès les primeres espurnes dels petards d’aquest any. El temps trobat és cíclic, el temps de la festa és el temps mític.

JOAN SOLER I AMIGÓ

“El matí dels dijous granollerins és un matí de festa, però de festa a la vella manera: es treballa, es fan tractes, la gent es relaciona, els joves festegen i les mestresses es firen”. Ho deia en Pau Vila, a Visions geogràfiques de Catalunya, ara fa vuitanta anys. I acaba dient que “cada mercat granollerí és com una festa major vallesana”. Això mateix podria dir-ho jo avui, el segon dijous d’agost d’enguany, quinze dies abans de la Festa Major dels Blancs i Blaus, de la qual el nostre geògraf vallesà no podia ni sospitar la seva empenta. Quina animada festa de pregons i de crits, de colors i de flaires! Una trobada multicultural, amb genteta del Vallès fins al Maresme, amb turistes bocabadats, amb negres venent ulleres de sol -”maravillas, eh?”-i les gitanes calcetes -braguitas a euro!- i faldilles -una tres, dos cinco!-, i on les pàl·lides marroquines amb els seus xadors volten silencioses enyorant els seus suqs.

La gent passa, s’atura, bada, s’entrebanca, arramba, toca, s’emprova, demana, regateja i compra. Ni crisi ni vacances a l’estranger. Un mercadal ple com un ou. Això a fora, al carrer. Mentre les elegants robes i sabates i bosses de mà de les selectes botigues del voltant miren darrere els vidres dels aparadors el tragí de la gent i les parades del mercat que, a peu pla, cada dijous els fan la competència.

Busco els rètols dels noms de les places mig ocults pels tendals, m’adono que no hi ha banc ni caixa que no hi tingui la seva delegació i que l’entorn està envoltat d’aparcaments, tots plens. Observo la quantitat d’edificis medievals, les portes adovellades, els finestrals de filigrana des dels quals fa cinc i sis segles, cada dijous del món, es pot veure el mateix tràfec. Perquè la Granolaria medieval és mercat ja fa més de mil anys, amb el privilegi de tenir mesures pròpies.

Només desplegar el mapa destaca el nucli, el rovell de l’ou del mercat, és a dir, del burg. Petits carrers, petites places, places de vendre, del Blat, de les Olles, dels Cabrits, de l’Oli, del Bestiar, del Peix… Tot a l’entorn de la porxada, on les columnes sostenen, no pas un temple romà sinó un ample teulat a quatre vessants, que Pau Vila considera “un fòrum pairal obert com l’esperit i l’empresa dels seus homes pretèrits”. El que en una altra població fóra la plaça de la Vila, aquí és, simplement, la plaça Gran, “la porxada”, amb un melic rodó -l’omphalos dels antics grecs, que, per a ells, venia a ser el centre del món de cada món- que els granollerins anomenen la “pedra de l’encant”.

I és que, en realitat, a Granollers, tot deu venir del seu mercat, tot deu començar amb mercat, fins i tot la seva Festa Major. Una capital indiscutible amb un terme municipal de supefície -descomptant els pobles annexionats- inferior a la de la majoria de les poblacions que presideix i congrega. Perquè el seu terme és el seu interland, la comarca vallesana, i més enllà i tot, allà d’on vé tanta gent cada dijous a mirar i a firar-se. Curiosament, el mercadal té una superfície més gran que no el plànol de molts pobles. I els dijous una densitat per metre quadrat més alta que molts d’ells. ¡Oblideu-vos de les grans superfícies dels parcs temàtics, oblideu-vos de la compra per internet, dels congelats…! Trieu i remeneu, pregunteu, toqueu, discutiu, compareu preus d’una parada a una altra, i d’aquesta a qualsevol botiga. A quant? A tant! I llestos.

Fa quasi quaranta anys, en Josep Pla a la seva Guia de Catalunya comentava admirat “l’activitat vital” de Granollers en un dia de mercat: “Deu ser, probablement, un dels més grans que a Catalunya es fan, si no és el més gran”. I en pintava una tela puntejada amb impressionistes pinzellades: “Les taques de sol tocaven el vestit blavós d’una pagesa jove de color de rosa, saltaven de la gorra d’un marxant a la gorra d’un pagès. Es veien uns petits, blancs, xais de llet arraulits a l’ombra que projectava una tartana groguenca…”.

Tot això, en Pla, ho espiava per les escletxes d’una persiana pintada de verd de la Fonda Europa, “una de les millors, una de les més generoses i abundants fondes del país”, on s’estatjava. Jo, al 2009, podria dir-ne exactament el mateix: quanta gent entaulada i quina aglomeració de gent per entaular! I els quadres de bodegons penjats a les parets no fan sinó estimular-los encara més la salivera, com l’experiment d’en Pavlov amb el seu gos i la campaneta.

Quin exèrcit de cambrers tots amb esmòquing, corbatí i davantal blanc, llarg fins als peus, i un tovalló fent de maniple al braç esquerre! Cada un sap què li toca fer, lliscar com alfils pel tauler d’escacs portant safates, parant i desparant taules amb amples estovalles, servint plats fumejants de cap i pota, peus de porc amb naps, mongetes del ganxet sortint de l’olla, i tot el que escau dins la definició d’”esmorzar de forquilla”. Fins als postres, cafès i anisats, roms conyacs i wiskies. I la gent xerrant tan pletòrica com si en realitat venir a mercat a Granollers fos l’excusa, i esmorzar a la Fonda Europa la raó principal. I això cada dijous de l’any des de fa qui sap quants anys.

Una mostra d’aquesta actitud desenfadada i feliç és la conversa que m’arriba de la taula del costat, de si hi ha vida fora del planeta: “I tant, que n’hi ha, de vida! Potser a vint anys llum, però n’hi ha!”. I el col·loqui deriva a considerar que “si la medicina estigués tan avançada com la cirurgia no ens moriríem mai: viuríem tres-cents anys!”. I tant si viuríem! penso jo, forquilla en mà, assaborint el meu arròs caldós. I el diàleg continua dient que a l’Índia molta gent, ran de les vies dels trens, fan cara de passar gana. “És trist, però què hi podem fer nosaltres? Això toca als polítics! Però ja sabem com són…”. No cal dir que el to de les reflexions expressa amb tota precisió aquella àurea beatitud de compartir taula i conversa que ja lloava Horaci.

Doncs, si tot això ja no és festa major, amics i amigues, vingueu d’on vingueu, ¿què serà, d’avui en quinze, la dels blancs i blaus?

JOAN SOLER I AMIGÓ

En realitat, porto tota la vida estudiant la cultura popular, les tradicions (les que es transmeten i, sobretot, les que es creen de cap i de nou). M’interessen els mites i els ritus, els costums, les històries, els jocs i les festes. He vingut a observar, a preguntar i preguntar-me, a prendre apunts, a intentar escriure el que veig, el que penso i el que sento, a relatar-ho. Orientaré la meva tasca com una recerca socioetnologicoantropologicoetimologicofolklòrica. Sóc un recercador apassionat, doncs, és a dir, poc objectiu.

Primeres notes: adonar-me que l’homo faber (rajoler) és alhora homo ludens (rajoler en competició); que l’altra cara de l’homo sapiens (seriós, assenyat) és la de l’homo demens (foll i folloner).

Tractant-se, doncs, d’una festa arrelada (que no és el mateix que antiga, ancestral, tradicional, sinó que ha posat arrelat), he començat per agafar el rave per les arrels i no pas per les fulles. He buscat al Costumari català de Joan Amades (per cert, aquest any escau el Centenari del seu naixement), i he vist que Granollers hi apareix força sovint: diu que el dimarts de Carnestoltes es feia el “ball dels bruts”, tots amb la cara emmascarada, i després el “ball de les donzelles” que el ballaven les parelles que s’havien de casar aquell any i que tenien el color blanc com a símbol de la puresa. És a dir, dominava el contrast entre blancs i… emmascarats. També anota que, dins de les Carnestoltes, es feia “l’olla dels pobres”, que es coïa en una caldera gegant -a la plaça de les Olles?- i es repartia entre els captaires i penjats que acudien de tot arreu.

Una altra festa que apunta Joan Amades el Dilluns de Pasqua florida és l’aplec de la Mare de Déu de la Bellulla, advocada dels que tenien malalties d’ulls i dels curts de vista: es veu que hi acudia molta gent. Però no acabo de veure que tingui cap relació amb la festa d’ara, si no el consell d’encomanar-s’hi per no perdre el món de vista.

Però aquesta sí: Amades deixa constància -serà veritat o no- que, per l’Ascensió, a Granollers es feia la “fira de les noies”, on els joves que es volien casar s’hi passejaven guarnits a fi de lligar o trobar parella. Diu que s’hi concertaven molts casaments, segons allò de 

Per l’Ascensió, la minyona fira el minyó,

i, si la fira és bona, el minyó fira la minyona.

I també allò que “per l’Ascensió, la minyona paga i el minyó no”. Amades no en detalla més. Però d’això fa tants anys! Qui se’n recorda, si mai ha estat així! Amb tot, jo diria que la coincidència de la Festa Major dels Blancs i Blaus amb un mercat encaixaria amb el fet que aquesta comença l’últim mercat d’agost.

De tantes explicacions com fa en Joan Amades, però, només m’ha semblat interessant la referència que fa a l’olla dels pobres, és a dir, al bull gras, a l’olla. Fins al punt que la meva dèria de trobar etimologies m’ha dut a preguntar-me si el topònim “Granollers” no vindrà de “grans ollers”. Caldria esbrinar la validesa de la pista oller-rajoler-terrissaire-teuler-bobilaire-gerrer-escudeller… Si fos així, l’himne granollerí podria començar així:

Granollers és molt més que carrers i carrers,

és una gran olla i molts grans ollers.

No estic segur de tocar-hi gaire en etimologies, però sembla com si algunes dites i refranys tradicionals volguessin suggerir aquest caràcter d’abundància que tenen totes les festes: “fer l’olla grassa”, “fer roncar l’olla”, “tirar-ne un bon tros a l’olla”… I la dimensió lúdica del joc de trencar l’olla. I el toc una mica transgressor, quan es tracta de lligar: “No hi ha olla ni olleta que no trobi la seva tapadoreta”. I, per què no?, l’esclat de xivarri i de caos que tota festa té. Com quan es diu: “Això és una olla de grills!”. Ras i curt: “Això és una olla!”.

En fi, que, sigui pel motiu que sigui, Granollers és una gran olla que aviat bullirà. Perquè la Festa dels Blancs i Blaus promet bulla, bullici, bullanga!

JOAN SOLER I AMIGÓ