Post festum, pestum! deien els antics. Després de la festa, pesta! Quan he sortit de l’hotel he vist una altra ciutat. On els semàfors tornen a manar i ordenar el trànsit. On els cotxes han recuperat els seus privilegis. On les voreres, els passos de vianants i els passos zebra han tornat als seus límits habituals. On els sorolls ja no són provocats pels bafles i les multituds sinó pels cotxes i camions. On la guàrdia urbana ja torna a posar multes. On el carrer de Sant Blau torna a ser el carrer del Portalet. On les senyores grans que s’han passat cada matí queixant-se del desori de les nits, tornen a estar tranquil·les…. I on la victòria del granollerí Pol Espargaró a Indianàpolis pren per fi la rellevància merescuda. Sant Dilluns, Sant Tornem-hi… Joan Soler i Amigó

Post festum, pestum!

També els rellotges i els horaris han tornat a marcar els ritmes d’abans, les hores assenyades. Cares més o menys llargues, més o menys ensonyades, més o menys mústigues, de la gent que passa pel carrer, que va cap a la feina. Els dependents tornen a les tendes i botigues, darrere els taulells, els aparadors sense cartrons; els oficinistes a les taules de les seves oficines; els rajolers a fer de rajolers al ritme habitual, ja sense competir entre ells; l’alcalde i els regidors tornen a fer d’alcalde i de regidors (perquè aquests dies de festa han fet festa, s’han limitat a fer de granollerins d’anar a peu, sense ser de cap més partit que els uns blancs i els altres blaus).

I, no obstant, la ciutat no ha deixat de ser ciutat, sinó que ho ha estat d’una altra manera (d’una manera sorprenent). No hi ha hagut cap desordre sinó que ha manat un ordre diferent. Perquè la rauxa, quan és festa, no és altra cosa que el seny propi de la festa: rauxes esbojarrades, però també rauxes solemnes, de quan toca capgirar-ho tot.

Diria més, en res no hi ha hagut desgovern: la ciutat ha estat governada per una organització diferent, no electa però selecta, representativa a la seva manera, no pas menys democràtica que l’oficial. Una ciutat amb una ciutadania on es notava la força dels blaus i la dels blancs, i on els ciutadans -joves i vells, petits i grans, homes i dones, amb unes capacitats o amb unes altres- els atorgaven el seu aplaudiment o el seu refús. Una ciutat on la participació dominava l’egoisme, on la cultura s’exaltava, i on regnaven la llibertat, la igualtat social -on ser més ric que un altre o tenir un càrrec no significa cap privilegi-, en la fraternitat: la societat republicana de la festa.

Ara tothom té un any per a covar el tarannà de ser blau o ser blanc, per mirar-se les coses per dins a la pròpia manera, per fullejar el propi àlbum de fotos i records, per anar arrencant els fulls del calendari fins a tornar a la Festa Major de l’any que ve i exercir aquesta altra manera de ser jove i de ser gran, de ser ciutadà, de ser granollerí o granollerina.

Un cop m’he acomiadat dels companys i les companyes, després de quatre dies i més d’haver-me sentit cordialment granollerí, me’n torno a casa. Traspasso Font de Cera i veig el mar, i hi corro. Retorno a Badalona, però, a mesura que m’hi vaig acostant, una sensació estranya m’envaeix. Com si tornés d’un viatge indescriptible, d’un lloc i d’un temps molt llunyà. Vosaltres, els granollerins, al cap i a la fi, torneu d’un Granollers en festa a un Granollers quotidià igualment nostrat. Jo, en canvi, tinc més les de perdre que vosaltres, perquè la distància entre un Granollers en festa i una Badalona de cada dia és molt més gran. Us he de confessar