Dissabte, amb el concurs de llançament i la passada de rajoles, va començar la competició rajolera… que diumenge arriba al clímax amb la competició dels rajolers, els autèntics protagonistes de la Festa. La juguesca que van començar el Rayo i en Maynou fa més d’un segle, la van reprendre fa vint-i-sis anys l’Amador Galí i en Joan Josep Biscarri: així va començar la Festa Major dels Blancs i els Blaus, diuen les cròniques.

L’aposta continua: avui són en Jordi Galí i en Miquel Locubiche acompanyats en tumultuosa cercavila al Palau d’Esports. Allà, davant un públic cridaner i enfervorit, estris en mà, se les tindran. La pala de pastar el fang, el llistó anomenat garrot, per allisar les peces, i la munyidora per a rentar els motlles un cop fetes. Si a l’antigor haguéssim sigut grecs, avui el concurs de rajoles seria mundialment esport olímpic. I res més encertat, ja que en l’acció de fer rajoles es troben els quatre elements de la natura en plenitud: la terra, que és el fang, l’aigua amb què cal estovar-la, el foc del forn de coure les rajoles i l’aire per avivar aquest foc. Aigua, foc i aire ens vénen del cel, la terra és nostra. O nosaltres som d’ella, en som pastats.

Vet aquí com l’homo faber rajoler que treballa amb les seves mans fortes i rudes, és alhora homo ludens, rajoler en competició. Al Palau d’Esports en Jordi Galí fa el que fa cada dia, però això que fa avui no té res a veure amb el que fa els altres dies. Així és com el treball de l’era preindustrial es converteix en festa a la postindustrial. El primer pas va ser de la mà a l’eina; el segon, de l’eina a la màquina; el tercer, de la màquina al teclat.

Per això sento una rara complaença redescobrint aquesta expressió creadora de l’obra feta i pastada amb les pròpies mans, això que ara en diem cultura material, que es basa en l’estreta connexió entre la mà i el cap, i que comporta la sensació del tacte fresc del fang, d’enfonsar-hi amorosament els dits, i la seva olor humida. Fora plastilina! Recuperem l’experiència de treballar amb els cinc sentits, del parvulari a la Universitat. Digue-li treball, digue-li lleure. Els grecs tenien una mateixa paraula per dir art i ofici: tékhne, és a dir tècnica, que no té res a veure amb cap de les noves tecnologies, més aviat al contrari.

Això és ser artesà, que no és pas menys que artista: Stradivarius feia violins, el Rayo, maons. No es tracta de clicar un teclat sinó d’acaronar la matèria, d’amotllar-la i d’amontllar-shi, d’estimar-la. Un software lliure. Un plaer tan complet com en el sexe. A un amic meu, quan va aprendre l’ofici de forner, el capatàs li deia: quan remoguis la massa, imagina’t que són les mamelles d’una dona. Així en va aprendre. Tant un ofici com l’altre. Un coneixement que només s’entén pastant-lo.

Ho vaig llegir no fa gaire a Richard Sennett: contra el que pensen molts, aprendre de la repetició estimula el tacte, t’encomana un ritme interior, et fa sentir homo habilis. En grec, “fer” es deia poiein: d’aquí ve “poesia”, que és la feina “ben feta”. Exactament amb aquestes paraules, Plató deia: “Encara que tots els rajolers són poetes, no se’ls anomena amb aquest nom”.

I, tot i que la reflexió ens duria més enllà, només esmentaré que l’escriptura més antiga del món va començar a Mesopotàmia, sobre una rajola tova. Sobre la seva superfície, llisa tamquam tabula rasa, els sumeris van començar a escriure amb un estilet en forma de tascó: l’escriptura anomenada cuneiforme. Biblioteques que eren piles de rajoles. Encara no hi havia textos lapidaris, simplement rajolaris.

A la tarda, a la Porxada, ball de donzelles. Que bé, els balladors no van vestits de “catalans” i “catalanes” sinó de granollerins i granollerines, pantalons curts, texans, samarretes d’un o altre color. A peu de plaça. Passen de vint-i-cinc les parelles de donzells i donzelles de totes les edats, i porten dos assaigs. Quin aire, algunes, fent voleiar el mocador, punta i taló, giravolt, riiisto. Mouen els peus com les puntaires els boixets. Una meravella, més que un ball de saló, un ball de plaça.

Pico “guardar” i deixo l’ordinador amb el relat a mitges. Me’n vaig al Palau d’Esports. Fins aviat! A corrua feta va arribant la gentada. Els blaus, mocadors blaus, els blancs, una mena de tubs blancs que semblen de pasta profidén. A la pista, dues pasteres plenes de fang a vessar com grans safates de gelat de xocolata. I dos bidons d’aigua, i dos cabassos de sorra. I un eixam de fotògrafs, i un altre eixam de jutges de TecniEsports AITEVO. I els dos àrbitres amb fesomies i posats més que seriosos.

Cada rajoler arriba amb el seu bailo que l’ajuda, en olor de multituds, saludant amb braçats, victoriosos abans d’hora. Els blancs entonen el To night to night! i els blaus els responen amb un insistent Lo-cbiché Lo-cbiché! Locubiche, el nom del seu jove rajoler, En Jordi Galí, amb el seu cunyat fent-li de bailo, i en Locubiche amb en Biscarri. Dues nobles nissagues rajoleres. La primera ronda, rajoles; la segona, cairons; la tercera, maons. Comencen a apilar fang: en Galí el porta a braçades, com gronxant-lo, com es porta un bebé acabat de néixer. La pila, rodona i flonja, fa pensar en una tova o una buina de vaca. Té el punt just d’humitat, ductilitat i tendresa.

A ritme de pasdoble, comença el concurs i els rajolers vinga a rajolar. El marcador del Palau marca digitalment el pas del temps, 5 4 3 2 1 0. I tot seguit anota el nombre de rajoles, en lloc de gols. En Pep Callau amb el seu micro és el Puyal del fang. Ara toca cairons. Ara maons. Els resultats parcials se sumen i les peces defectuoses es resten. Fins al final del final, un instant que concentra en l’àrbitre 7.000 pupil·les agudes com agulles. Empat a 91! Caldrà desempatar: seran cairons, i en un temps de dos minuts! Els rajolers s’ajeuen, s’estiren, respiren, intenten relaxar-se, mentre el respectable públic fa onades i onades voltant la graderia, seguint la batuta de mestre d’en Callau. I assegut a la taula del jurat, trencat de nervis! A punt el desempat. Ja! Un tancar i obrir d’ulls. La victòria és dels blaus, per un cairó.

Aviat un tro anuncia el castell de focs de final de la Festa Major. Flors de foc, flocs, esquitxos, tracatracs, borrissols de cotó fluix, de molsa, palmeres, síndries, melons, magranes, que tronen, murmuren, xiulen, esclaten, clapiten, espeteguen. I la lluna en un cove! Aaah! Oooh! Pirotècnia Martí de Burriana.

Però la nit encara no ha acabt: Tothom espera amb ànsia el veredicte d’un jurat que és molt estricte.

Ja veurem qui seran els millors

El diumenge ho diran al balcó.

Després d’un enfilall de lletanies, en Callau, des del balcó de l’Ajuntament, proclama vencedors… els blaus!

Granollers, la gran guimbada,

la festa ja és acabada,

JOAN SOLER I AMIGÓ