RESSACA. Moviment de retrocés de l’aigua que ha avançat riba amunt després de desfer-se l’onada (del Diccionari de la Llengua Catalana).

En Farres, a altes hores, se’l sap bé, aquest vocabulari. Perquè l’onada, el correaigua, se’ns en va en un indeturable remolí. ¿Qui se’n recordava, que el Barça s’estava jugant la Supercopa d’Europa? Ahir a la nit no hi havia sinó un xàfec de foc i d’aigua! Vivíem en local i no en global! Tots i totes, xics i grans, granollerins, comarcals, nouvinguts, forasters, estiràvem la corda, cadascú des de la banda del seu cor.
I aquest matí, a l’hotel, el cambrer marroquí, en servir-me el cafè amb llet, s’ha atrevit a trencar amb el protocol i preguntar-me: “Perdone, ¿quién va ganado, los blaus o los blancs?”. No ha gosat dir-me de quins era. Ni jo. El veredicte no serà fins diumenge. Mentrestant, força blaus! força blancs!
Avui és el dia de les colles de cultura tradicional: dels bastoners repicant a l’aire i despertant la terra; dels balladors de sardanes, puntejant-la; dels gegants senyorejant-la com uns reis; dels castellers enfilant-se per una corda invisible cel amunt, com per la faixa que l’alcalde els sol llançar des del balcó de l’Ajuntament. Demà, puntaires i donzelles.
Ho sento, però no em puc estar de doldre’m del boicot de les campanes de Sant Esteve, essent Festa Major. A Badalona, per la Mare de Déu d’Agost, les campanes branden amb passió, anunciant la Festa de llevant a ponent. I aquí, a Granollers, ni un picarol. Ho he trobat a faltar. Sempre havien tocat a matines i a vespres, a bateig dels nens i de les nenes, a morts, a foc, a sometent.. i sobretot a Festa! O és que callen perquè la Festa és laica. Diria que, com a tot arreu, les campanes les va pagar el poble…
Però deixeu que, per uns moments, jo, que em pirro per la mitologia popular, em salti l’encàrrec de relator per suggerir-vos altres presències invisibles a la Festa, però no menys reals, que segur que ronden per la Festa. Són els genis misteriosos comarcals, les dones d’aigua de Gualba, les paitides de Viladrau, les bruixes de Vallgorguina, el drac de Sant Celoni, el Pare Esmè que, de cim en cim de l’Olimp (perdoneu, del Montseny), se la juga amb el Dimoni aviam qui salta més. Jo diria que, entre tots, filen i perfilen l’inconscient col·lectiu del vostre tarannà vallesà.
Una altra reflexió: la de l’antropòloga Margaret Mead, que estructurava la història de la humanitat en tres etapes: la primera era aquella en què els petits aprenien dels grans, la vella saviesa; la segona, en què els joves apreníem dels iguals (maig del 68); i la tercera, aquesta, en què els grans aprenem dels més joves, la nova tecnologia.
La gràcia de la Margaret és quan diu que, ara, totes tres etapes es donen alhora. Però jo penso que encara hi ha situacions en què tot just un col·lectiu comença a recuperar la primera etapa: una, la dels nouvinguts, que als pares també els toca fer d’avis perquè els seus vells no hi són; l’altra, la dels granollerins a la Festa Major. Els grans no poden dir als seus fills o als seus néts que els rajols de pastisseria d’abans eren més bons que els d’ara; o, quan jo era petit, a l’estirada de corda érem tot just uns vint per banda; o que abans la guimbada es cantava diferent.
Si els de quaranta i cinquanta anys ja són fòssils! I això que encara no tenen arrugues a la pell del cos ni a la de l’ànima! Ja entenc perquè editen un programa familiar i cuiden tant les criatures: perquè seran els primers que podran dir: el meu avi em va ensenyar a ficar-me al correfoc, o a fer el llançament de rajoles. Per fi es podrà parlar de tradició! l’heretada del passat i la que es traspassarà al futur. Què és sinó això la passada de rajoles! Agafar-les i passar-les, que no se’n trenqui cap, que se n’apilin moltes! Sou els joves que ara viviu la festa al límit del possible i l’impossible els que decidireu la festa del futur, el Granollers futur. Però ara balleu, salteu, alceu les mans, enamoreu-vos com folls, que del que ara dic ja us vagarà.
Però deixem-nos de romanços, que el temps corre més que jo per estar a tot arreu. El llançament de rajoles no me l’he volgut perdre: ¿quina tècnica deuen usar els llançadors, els “ratxolaris”, si és que en tenen? Perquè tant és el discòbol de Miró com el rajolòbol de Granollers.
Després me n’he anat a veure la cercavila de gegants. Els nostres han convidat els de Sabadell, una parella que ja tenen vuitanta anys i encara ballen. I el gegantó Vicentó. Es veu que els gegants dels dos Vallessos estan agermanats. Com el Vallès no hi ha res! I dels gegants als Xics, que per Xics que siguin, l’un damunt de l’altre arriben més amunt dels gegantassos. Els Xics de Granollers i els Bordegassos de Vilanova han aixecat castells de set, i amb l’agulla al mig i tot.
I a córrer per ser a la plaça de la Corona, i assistir a una de les grans competicions de la Festa Major, més que la d’estirar la corda però menys que la del concurs de rajolers. Com el tòpic de Sant Valentí, “más que ayer pero menos que mañana”. Dades tècniques: 200 metres de traçat i 7 minuts de durada. L’àrbitre ha calculat amb el seu cronòmetre que una rajola, des que surt de l’inici fins que arriba al terme, triga uns 4 minuts. ¡El temps que un raig de Sol triga a arribar a la Terra! penso jo. Però el còmput del jurat, a conseqüència de no coincidir les sumes dels diferents membres, s’ha hagut de repetir qui sap quantes vegades. L’any vinent els organitzadors haurien de portar un aparell semblant als que tenen els bancs per comptar els bitllets, però de comptar rajoles. Finalment, els blancs han aconseguit passar 275 rajoles, dos més que els blaus. i els dos caps de colla, el blanc i el blau, al final, protocolàriament, s’han abraçat….
Després de les rajoles, tornant a la Porxada, el cel es tornava negre negre. Ja em temia un correaigua natural… però no ha passat d’ensurt. El terrible combat del foc i l’aigua. “El foc té aturador, que l’aigua no”, sentenciaven els vells. I jo em preguntava què seria dels granollerins si aquesta nit, per culpa de la pólvora mullada, no poguessin cremar l’ajuntament.
Però abans de la foguerada he tret el cap en un concert desconcertant: una estranya PoliAfònica ha pujat a l’escenari amb unes túniques que semblaven de l’Acadèmia de Saint Martin in the Fields. Però, canten bé? he preguntat a la veïna, i ella no s’ha pogut aguantar el riure. Jo canto en una coral que deunidó i tant de bo tinguéssim una quarta part del públic que té aquesta.
Després ha sonat l’hora boja de les heretgies: la processó de Sant Blau, amb els frares costaleros, els redoblants, les viudes amb mantellina i peineta. I la cantada de saetes al balcó. De cop una riuada de gent ens ha empès atropelladament a la Porxada. L’Ajuntament en flames. De l’apocalipsi a l’apoteosi. La façana modernista inspirada en el gòtic flamíger flamejava, i de les finestres, de la torre del rellotge i del terrat municipal els morterets convertien la nit en un jardí enramat d’espurnes que es feien i es desfeien. L’única espurna fixa, i la més resplendent, era, sens dubte, Venus.

JOAN SOLER I AMIGÓ