Ja m’ho veia a venir: la festa arriba d’hora i el pregoner arriba tard. La majoria de granollerins a mig agost ja estan en dansa. Fan com el gos d’en Pavlov, que tot just tocar la campaneta, segregava sucs gàstrics. A ells se’ls fa la boca aigua abans i tot: la processó els va per dins una quinzena abans. La prefesta ja és festa, se salta el calendari: fan Pasqua abans de Rams. I quina Pasqua!
Fa tres mesos que l’Ajuntament va penjar banderoles als fanals anunciant la Festa Major. I des de la roda de premsa, a mitjan juny, i la presentació del programa de festes, a finals de juliol, tota la maquinària es posa en marxa. Com em vaig embrancar a fer de relator d’una festa que ultrapassa qualsevol mesura imaginable! No paro de fer articles de nits i de dies (busqueu-los a www.blancsiblaus.cat). Això no és viure! Qualsevol semblança d’aquesta follia amb la realitat és pura coincidència.
Aquí s’és blau o blanc tot l’any. Uns colors que entre els granollerins imprimeixen caràcter. Com el DNI, com l’ADN. Com si, en lloc de tenir leucòcits a la sang, la meitat hi tinguessin bleucòcits. Però cadascú, a més de ser blanc o blau, és casteller, geganter, capgros, bastoner, diable, o el que vulgui: són sistemes compatibles.
El dia ha començat com sempre: “El mercat és en dijous, el dijous en compra nous…!”. El mercat de Granollers té els seus actuants, el seu públic, els seus rituals i els seus encants. Com les festes. I ocupen el mateix espai a la rodona de la pedra de l’encant, que és el melic del món del seu món. Granollers, per la Festa Major, posa la ciutat a encant. Una ciutat i una festa major encantadora. Els granollerins se’n senten orgullosos, de ser d’on són, i de ser “la primera Festa Major de Catalunya”. Em plaurà comprovar-ho.
A mesura que els marxants desparen les parades, els festaires es posen a parar les seves. Amb calma, perquè aquesta tarda i nit seran llargues com una batalla d’aquelles en què es venç i s’és vençut. Jo m’he situat, amb bloc i boli, en un lloc estratègic per contemplar la cercavila. La del diumenge passat era la de les colles de blancs i blaus, amb la seva rauxa; la d’avui és la del festiari de la ciutat, amb la seva solemnitat i el seu seny.
És curiós d’adonar-se que les criatures d’avui es queden tan embadocats com les de quan aquestes figures van començar a sortir en processó per les viles i ciutats de Catalunya la diada de Corpus. La canalla d’avui amb la seva televisió, el seu ordinador i els seus nintendos, i la d’abans amb una fantasia inversament proporcional a les tecnologies actuals.
Doncs, obria la processó el colom, amb un tarannà que semblava tenir certa enveja a les àligues. Seguien els gegants: una lliçó de sociologia medieval: al davant, el rei i la reina, Esteve i Plàcida; després els ciutadans honrats, en Cosme i la Damiana, i al darrere l’estat pla, els rajolers, en Galí i en Biscarri. El rei amb l’espasa, el ceptre i la corona; l’hisendat amb barret de copalta i el pergamí de les llibertats municipals; i els rajolers –homes tots dos- descoberts i amb les mans nues, mans de treballador. Les dones, la reina i la pubilla, amb un cistell de flors, cosa de dones? Les dels rajolers es veu que no comptaven. Després, a la Porxada, he corroborat aquesta apreciació: el rei i la reina, l’hisendat i la pubilla han sortit a ballar a la plaça. Però al Galí i al Biscarri ningú no els hi ha convidat: han restat a racó arrambats a la Casa de la Vila. M’ha vingut al cap que, en aquesta vida, uns ballen i els altres treballen. Tanmateix, caldrà estar atent a la història de la Festa Major, perquè, a fi de comptes, en el concurs de rajoles, els que mantindran alt el nom de Granollers, seran ells, els que s’embruten les mans, els que fan, els que creen.
Als gegants, seguien els nans. Tot i la confusió, encara es poden endevinar alguns dels típics mites que el poble convertia en acudits: el del sol i la lluna que es volen casar, el del capellà i la vella majordoma, el de la rossa i la mulata…Caldria tornar-nos a fixar en aquests capgrossos belluguets, irònics, capaços de, tot rient rient, destapar els vicis als poderosos.
La cercavila continuava amb el drac de tres caps i amb els diables que esquitxaven d’espurnes els soferts espectadors. “Piquen i no tenen béc, volen i no tenen ales… què és?”. I tancaven la processó els Xics de Granollers -n’he comptat més de vuitanta-, fent pilars de quatre i de cinc i deixant bocabadats la concurrència.
Però això només era el començament. Ara toca el pregó. Ai, el pregó! És el repte de debò dels organitzadors de festes majors de tot arreu. Com ha de ser? Com no ha de ser? Quin sentit té? Se n’ha de fer? No fa gaire, en Francesc-Marc Álvaro, articulista de “La Vanguardia”, en parlava, de pregons i pregoners:
“Un pregó no és una conferència ni una tirallonga d’acudits. És una peça canònica i alhora original, cerimoniosa i suaument irònica, amb una mica d’història i una mica de llegenda, i amb la inclusió d’una breu confessió personal, que sempre agrada al públic. Per acabar fent el que toca: convidar al personal a fruir de la festa. No es tracta pas d’un gènere fàcil. Hi ha qui creu, erròniament, que fer un pregó és com fer un monòleg a la tele. Doncs, és gairebé tan complicat com el poema amable per als nuvis en una boda. Saber crear l’espai del ritual sense que el peatge a la solemnitat quedi massa rígid i es mengi la connexió natural amb la gent, que, al cap i a la fi, és el que compta”.
Els qui no hi éreu em preguntareu: però el de Granollers, com ha estat? Us respondré amb les paraules d’en Pep Callau, el speaker: “Un pregó sui generis; un pregó diferent”.
Després he anat a escoltar els versots dels Diables. Clavats que els discursos de l’oposició però en vers i amb espetec de pólvora. Poden tenir tanta o més raó que l’àngel, però, una vegada se’ls acaba la pólvora, se’ls acaba el discurs. “Gaudim de les hores fosques”, deia un. Han dit més coses, i més serioses, ells que el pregoner.
També he anat a veure com els blancs cremaven un institut: cascades, rodes de foc, núvols negres i vermells, música a tot drap. Si la Unió Europea ho hagués vist! Se n’hauria fet creus!
Ara, a un quart de tres de la matinada, acabant de redactar la crònica del dia, la pregunta que no para de trucar-me a les temples és aquesta: ¿Es pot saber d’on surt tanta gent, tanta joventut? Pertot estava ple de gom a gom. Realment, Granollers és una capital de comarca de debò.

JOAN SOLER I AMIGÓ

P.S. Des d’aquestes línies voldria expressar la meva solidaritat amb en Màrius Serra, el relator de l’any passat, per la mort del seu fill Llullu. Em recordaràs, Màrius, de quan a Tarragona vas presentar el meu llibre D’on vénen els nens i com es fan, segons la cultura popular, que havia obtingut el Premi Joan Amades 2003.