M’he acomodat en una butaca de la penúltima fila de la sala del Centre Cultural de Granollers, perquè no sols m’interessava veure la pel·lícula sinó veure la gent de mirava la pel·lícula.

La sala s’ha anat omplint, omplint, omplint. Quanta joventut! Ja és plena, no queda una sola butaca buida. Després he sabut que havien hagut de tancar les portes i no deixar entrar ningú més, que ja no s’hi cabia. Els meus dubtes que, en plenes vacances d’estiu i en un dia resplendent per passar-se’l a la platja, un dissabte d’agost com aquest, s’omplís la sala d’actes del Centre Cultural, amb un aforament de 350 localitats, eren raonables, però s’han ensorrat. Ja em suposava que els granollerins eren una gent de mena especial i que la seva Festa Major tenia un poder d’atracció inusual. No sabia amb qui me les havia.

Apunto algunes notes al meu bloc:

Que la cinta no és en tecnicolor ni en blanc i negre, sinó en blanc i blau, sovint contrastant amb el diorama negre de la nit i amb el vermell dels esclats dels coets i petards del correfoc. No havia vist mai cap pel·lícula amb una coloració semblant.

Que la filmació i el muntatge del film, de l’obra a quatre mans de l’Agustí Corominas i la Berta Diumaró, ha durat un any sencer, el temps que la terra gira al voltant del sol, d’agost a agost.

L’Agustí se m’acosta a explicar-me quin és el seu sentit: el pròleg i l’epíleg expressen el batec de la terra, del foc subterrani. Són aquestes trapes de terra que cobreixen les boques del forn infernal, d’aquest foc d’Hefaistos que rugeix fet una brasa. L’altra línia argumental que creua la pel·lícula la dóna la representació teatral: el conflicte dels habitants de la ciutat grisa, dels titelles moguts per fils i tramoies ocultes, la ciutat envoltada de blocs i més blocs que empresonen l’esperit dels ciutadans, la dictadura de la por, la buidor de la rutina, el viure mat, pàl·lid, descolorit. La resta, això que brolla i borbolla pertot, és la festa, l’alegria, la gresca de la gent, de la gent que se sap i se sent poble. La Berta Diumaró en les paraules de presentació insisteix en això: que el film té un missatge i un contingut universals. I jo dic per a mi mateix, que és una representació viva i viscuda del mite de la creació.

Per a mi, la projecció és un trailer del que veuré i viuré, del que em tocarà escriure com a relator d’aquest any. Per a alguns deu ser les ganes de veure si hi surten, i si han quedat bé. Per a la immensa majoria, és una oportunitat de tornar a un any enrere per a entrar en el temps de la festa d’aquest any.

El temps, el temps, vet aquí el temps trobat, com diu el títol. La festa trenca amb el kronos, el temps crònic, lineal, destructor, que ens torna cada any un any més vells, el temps rutinari dels dies de cada dia i dels caps de setmana repetits, dels preceptes repetits, del sexe repetit… Trenca amb el kronos per instaurar el kairós, el temps cíclic, que gira i gira, el de l’etern retorn, el que torna cada any, la roda del temps, l’oportunitat que cada any instaura de bell nou la creació del món. El poeta rossellonès Josep Sebastià Pons ho deia així:

Sempre girem. El temps mai no s’atura.

L’hora que segueix l’hora és insegura…

Recordeu aquesta imatge concreta del film, dels rellotges de tota mena, de sorra, d’aigua, de sol, de pèndol, de corda, de paret, de polsera, digital… Rellotges aturats. I segueixen els cronòmetres d’una partida d’escacs. El temps incert, que fuig…

Però el temps de la festa no és el temps torbat sinó el temps trobat, el temps ple que dóna sentit al buit, el temps mític, sagrat, que esbotza el temps profà. Que trobar també vol dir cantar, fer poesia. Per això el temps trobat sempre és un temps que anuncia, que inaugura (és a dir, que desitja bons auguris). El poeta Joan Maragall ho expressava amb aquests termes:

Sempre és bell començar. Totes les coses haurien d’ésser començades amb festes, perquè en tot començament hi ha quelcom del gran misteri del món.

Abans d’haver-hi cap res hi havia el caos, perquè tota creació prové del caos. Prou que ho sabien els antics: que el món no es va crear del no-res que deien els filòsofs, sinó del caos. Abans, doncs, cal provocar el caos, el desori, fer rebentar la gresca, i d’aquesta passió instintiva inventar el món. Cal deslliurar les forces instintives: contra la fosca, el foc; contra la mort, l’amor. En Joan Salvat-Papasseit bé ho intuïa:

No hi haurà festa

si el foc no és alt,

si molt no es besa

i l’amor es planys…

 Pedoneu, me n’he anat massa enllà. La festa no s’explica, s’anuncia, s’encén, esclata. I avui encara no és Festa Major. Només és la projecció de la festa major de l’any passat en la pantalla d’aquest any. Però ja incita, ja crida, ja remou l’inconscient col·lectiu del públic. Aquesta és la raó d’aquests aplaudiments llarguíssims: l’Agustí i la Berta ho han aconseguit de ple. Han fet com el Bailo, centaure bàquic dalt del seu cavallet: amb la metxa d’encendre els petards de l’any passat han encès les primeres espurnes dels petards d’aquest any. El temps trobat és cíclic, el temps de la festa és el temps mític.

JOAN SOLER I AMIGÓ