En realitat, porto tota la vida estudiant la cultura popular, les tradicions (les que es transmeten i, sobretot, les que es creen de cap i de nou). M’interessen els mites i els ritus, els costums, les històries, els jocs i les festes. He vingut a observar, a preguntar i preguntar-me, a prendre apunts, a intentar escriure el que veig, el que penso i el que sento, a relatar-ho. Orientaré la meva tasca com una recerca socioetnologicoantropologicoetimologicofolklòrica. Sóc un recercador apassionat, doncs, és a dir, poc objectiu.
Primeres notes: adonar-me que l’homo faber (rajoler) és alhora homo ludens (rajoler en competició); que l’altra cara de l’homo sapiens (seriós, assenyat) és la de l’homo demens (foll i folloner).
Tractant-se, doncs, d’una festa arrelada (que no és el mateix que antiga, ancestral, tradicional, sinó que ha posat arrelat), he començat per agafar el rave per les arrels i no pas per les fulles. He buscat al Costumari català de Joan Amades (per cert, aquest any escau el Centenari del seu naixement), i he vist que Granollers hi apareix força sovint: diu que el dimarts de Carnestoltes es feia el “ball dels bruts”, tots amb la cara emmascarada, i després el “ball de les donzelles” que el ballaven les parelles que s’havien de casar aquell any i que tenien el color blanc com a símbol de la puresa. És a dir, dominava el contrast entre blancs i… emmascarats. També anota que, dins de les Carnestoltes, es feia “l’olla dels pobres”, que es coïa en una caldera gegant -a la plaça de les Olles?- i es repartia entre els captaires i penjats que acudien de tot arreu.
Una altra festa que apunta Joan Amades el Dilluns de Pasqua florida és l’aplec de la Mare de Déu de la Bellulla, advocada dels que tenien malalties d’ulls i dels curts de vista: es veu que hi acudia molta gent. Però no acabo de veure que tingui cap relació amb la festa d’ara, si no el consell d’encomanar-s’hi per no perdre el món de vista.
Però aquesta sí: Amades deixa constància -serà veritat o no- que, per l’Ascensió, a Granollers es feia la “fira de les noies”, on els joves que es volien casar s’hi passejaven guarnits a fi de lligar o trobar parella. Diu que s’hi concertaven molts casaments, segons allò de
Per l’Ascensió, la minyona fira el minyó,
i, si la fira és bona, el minyó fira la minyona.
I també allò que “per l’Ascensió, la minyona paga i el minyó no”. Amades no en detalla més. Però d’això fa tants anys! Qui se’n recorda, si mai ha estat així! Amb tot, jo diria que la coincidència de la Festa Major dels Blancs i Blaus amb un mercat encaixaria amb el fet que aquesta comença l’últim mercat d’agost.
De tantes explicacions com fa en Joan Amades, però, només m’ha semblat interessant la referència que fa a l’olla dels pobres, és a dir, al bull gras, a l’olla. Fins al punt que la meva dèria de trobar etimologies m’ha dut a preguntar-me si el topònim “Granollers” no vindrà de “grans ollers”. Caldria esbrinar la validesa de la pista oller-rajoler-terrissaire-teuler-bobilaire-gerrer-escudeller… Si fos així, l’himne granollerí podria començar així:
Granollers és molt més que carrers i carrers,
és una gran olla i molts grans ollers.
No estic segur de tocar-hi gaire en etimologies, però sembla com si algunes dites i refranys tradicionals volguessin suggerir aquest caràcter d’abundància que tenen totes les festes: “fer l’olla grassa”, “fer roncar l’olla”, “tirar-ne un bon tros a l’olla”… I la dimensió lúdica del joc de trencar l’olla. I el toc una mica transgressor, quan es tracta de lligar: “No hi ha olla ni olleta que no trobi la seva tapadoreta”. I, per què no?, l’esclat de xivarri i de caos que tota festa té. Com quan es diu: “Això és una olla de grills!”. Ras i curt: “Això és una olla!”.
En fi, que, sigui pel motiu que sigui, Granollers és una gran olla que aviat bullirà. Perquè la Festa dels Blancs i Blaus promet bulla, bullici, bullanga!
JOAN SOLER I AMIGÓ