…i de festa en festa
ballarem fins a la matinada
i veurem sortir el sol…

Ho canta la Guimbada. I és veritat, perquè a les nou del matí pels carrers de Granollers no hi ha ni una ànima. Deuen encendre la traca del migdia perquè la gent torni a posar en dansa l’esquelet. Als carrers, molts balcons amb domassos blancs i blaus: sembla Siena!
Jo anomenaria el dia d’avui Dia del Foc. Ahir van cremar un institut i demà la Casa de la Vila. I entremig, sortiran la Gralla de Foc i la Guspira i esclatarà el Correfoc, amb els diables senyorejant l’infern, la terra i l’aire.
Aquesta és la Festa Major dels quatre elements de la natura. El foc, no cal ni dir-ho: fins i tot l’Ajuntament ha publicat un Ban sobre els actes de foc. L’aigua, amb el Correaigua i el Basser. De la terra, del fang, ja en parlarem quan toqui el torn als rajolers, protagonistes de la Festa. La resta són comparses.
D’entrada, pot semblar que l’aire és l’element més minso, però, si aire vol dir vent -pneuma en grec-, aquestes prometen ser unes festes airoses, esventades, pneumàtiques. Què serien els grallers, sense bufera? I els tambors i tabals, que fan retrunyir l’aire?
A la Porxada competeixen futbolinistes blancs i blaus, però el campionat s’atura esperant la traca del migdia. Els mascleters són de la Pirotècnia Martí de Borriana, que van guanyar el concurs de castells de foc a Tarragona. Compte amb els valencians!
Com a relator oficial, m’han convidat a encendre la metxa. Tot un honor. La plaça són trama i ordit de tires d’estenedors plens de trons blancs i blaus, fuets o espetecs, com embotits de pólvora; i la tira del mig, els de tro més potent, rojos com xistorres coents. Basta que jo acosti la flama a la cua de rata escarransida de la metxa i res no tindrà aturador. Quina enrenou, quin bombardeig, quina tamborinada! Les columnes i tot, de la Porxada s’eixarranquen per a resistir el terratrèmol, i a tothom el cuc de l’orella se’ns embotifarra. El terra de la plaça ha quedat ple de pelleringues de petards, i l’aire, d’una espessa fumerada. Certament, Granollers, durant les festes, no és pas un espai lliure de fums, però aquestes fumades no poden pas matar.
“El foc també fa festa” diuen els cartrons dels aparadors de les botigues. També a la paella de l’arrossada li encenen foc per sota. Quina corrua de cuiners remant amb rems en lloc d’espàtules: 300 quilos d’arròs, 80 litres d’oli d’oliva, 230 quilos de sípia, 150 de calamars, 100 d’escamarlans, 100 de gambes, 30 de caps de rap, 30 de peix de roca… Per a tres mil comensals, a 4 € el plat, amb postres, pa i beguda, i sense IVA. Més i tot, una arrossada sostenible, amb punts de recollida selectiva de residus, plats compostables, tovallons nets de papers bruts… Qualsevol no recicla!
Festa sempre ha volgut dir abundància, devessall. Tirar la casa per la finestra un parell de cops l’any. Fer Dijous Gras i passar magra la resta. Abundància no és el mateix que consumisme: la societat de consum ha pervertit la festa. Sort que la Festa Major manté el sentit mític de l’abundància i el sentit ritual de compartir. Bona arrossada!
Però no hi ha temps de pair ni el menjar ni el festejar. A la plaça de les Olles, els i les artistes participants en el concurs de peix blau i bacallà ofereixen una carta suggerent: bonítol de la sogra, llit de figues i seitons marinats, pastís de salmó amb verduretes… Després, molts, a centenars, se n’aniran de tapes! I a la Porxada, la Cobla Marinada ofereix una ballada engrescadora, que acabarà amb la sardana “Badalona” d’en Mas Ros. Amunt! La plaça plena.
Granollers està en obres, penso, quan m’adono d’uns treballadors de Telefònica que, bobinen un rodet gros estenent un cable llarguíssim, des de la Plaça de la Corona carrer d’Alfons IV enllà, més de cent metres. Però no, és una corda. I no són els obrers de Telefònica, sinó els organitzadors de l’estirada de corda, secundats eficaçment per la gent de Cultura, que estan en tot i pertot. Ser “funcionari” també vol dir fer-se càrrec que la Festa “funcioni”.
De mica en mica, a borbollons, va acudint la gentada. Per a animar el concurs infantil, i després el dels grans. “Com està la força blanca! Com està la força blava!” Bé bé bé bé! Ja ha arribat en Pep Callau animant “la megafesta del múscul”. Amic Callau, no et moris mai!
Tensió de corda i tibantor de músculs. Jutges a l’aguait! La Guimbada! La victòria dels petits blaveja però la dels grans blanqueja. Una cordada amb més d’un centenar de contendents a banda i banda. A la dels blancs, et deixa astorat un musculat gladiador de braços tatuats i moral de victòria. Quants plats de cap-i-pota a cada múscul! L’àrbitre mesura el diàmetre de la corda en repòs amb el seu peu de rei: 39 mm. Però en el moment de màxima tensió entre els dos bàndols s’estira a 33 mm. Si tiba així la corda, com tibaran els músculs? En Callau injecta vitamines de guimbada, l’àrbitre dóna el senyal a toc de trompeta, els blancs tiben amb contínues estrebades… i s’enduen els blaus. Guanyen, com l’any passat (però, tot s’ha de dir, el carrer fa una mica de baixada).
Me’n torno a la Porxada, perquè sempre cal tornar-hi, a la Porxada. Totes les viles i ciutats tenen el seu centre. I si no el tenen és que no són ciutats. “Barri”, en àrab, vol dir “els afores”. El centre, doncs, no ha de ser un barri sinó el centre dels barris: el seu repte és integrar-los i convertir-los en ciutat. Doncs, a la Porxada s’anava congriant l’apocalipsi. Sort que, càmera en rest, l’amic Pere Cornellas ha estat el meu Virgili en la folla Comèdia dantesca. Turbamulta, jovent en plena ebullició, bestiaris de foc, diables i diablesses, bafles eixordadors que et fan perdre el món de vista.
Arriba el Bailo amb el seu trot nerviós, la torxa encesa com un nou Prometeu rajoler, lladre del foc dels déus. “És allò que afavoreix els humans, que els déus amaguen”. Però el Bailo és generós i abranda la Guspira, una mena de pterodàctil antediluvià rampant, i la Gralla de foc. La plaça adquireix pinta de Patum, però sense gent als balcons. I arriben els diables amb remor de tabals: comença el Correfoc, que s’escampa pels carrers com reguerot de pólvora. Són diables, són banyuts, i amb la forca fan la festa…
I encabat, del foc a l’aigua! No pas aigua beneita, maregassa. Braçades en l’aire, focus pampalluguejants, músiques trepidants amb en Martí Ventura. “Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!”. Diluvi Universal.
Ara ja entenc que hi hagi samarretes noves i samarretes amb currículum, descolorides d’anys i de suades, espurnejades de correfocs, xopes de correaigües. No pas com els texans envellits artificialment, sinó de veritat, de tant tomar la pluja i el judici final. Tot un emblema d’aristocràcia i autenticitat granollerina.

JOAN SOLER I AMIGÓ