Avui, dimecres 26 d’agost, vigília de Festa Major, repasso l’horòscop que vaig encarregar a la meva amiga Gemma Blat, que ha portat, durant uns anys, la secció d’Astrologia de l’”Avui”. Es va mirar les seves cartes astrals (que són les seves eines, com per a mi ho són els diccionaris) i em va dir, tota contenta: -Felicitats! El Sol es trobarà en signe de Verge i la Lluna en Sagitari, en quart creixent. Tots dos, Sol i Lluna, en quadratura (a 90º). I va afegir, perquè ho entengués: -Seran dies molt macos! -M’ho pots concretar més? -vaig demanar-li. -Del 27 al 29 tothom estarà a la lluna i tots diran la veritat. -La veritat? Les veritats? -pregunto jo. -Quines veritats? Però ella anava a la seva: El dia 30 es farà un trígon entre la Lluna i el Sol (a 120º): Venus estarà a Lleó i tothom se sentirà carinyós; però Mart estarà a Cranc, que vol dir que hi haurà gent que es posaran una mica violents… Em sap greu… -No t’hi amoïnis -vaig pensar jo. -És així. En aquest cas el que passa aquí baix mana sobre el que passa allà dalt. El dia 30 és diumenge, el dia del concurs de rajolers al Palau d’Esports! Inevitable. Ella, ja més tranquil·la, va completar el trígon augurant que Mercuri estarà a Balança, i tothom es tornarà sociable. -Ufff! Tinguem rauxa, però amb un toc de seny! Per això avui, dimecres 26, me n’he anat a demanar a sant Blau, un santi di guixi que no cagui ni pixi, porró erecte, que es venera en un cambril al carrer del Portalet, una mica de cada. Tothom li porta ofrenes i ex-vots, i li trameten oracions i prometences… Tant qui s’ha quedat per vestir sants com qui sent la temptació de despullar-los. Com les dones de Dena, que han arribat amb el seu vestit translúcid fet de hulahoops, amb petxines enganxades i sota mantellina col·lectiva. Si les veiessin tan Dena els del McHagun! I al seu voltant, la troupe de franciscans -Pax et bonum!- fent varietés! Totus totus totus blaus! Perquè això de les devocions -llibertat de consciència, llibertat de cultes- és una cosa molt personal, cadascú va a la seva. Com els que porten un braç de cera a Montserrat, o un rem de trenta-quatre a l’ermita del Vilar de Blanes, o entaforen rotllets d’oracions de paper al mur de les Lamentacions. I jo, que veig en els ulls i les cares dels devots aquella fe, lletraferit com sóc, busco amb ànsia al Flos Sanctorum i a la Legenda aurea de Iacopo de Voragine qui deu ser aquest sant Blau. No serà sant Blai? No, no, sant Blau, em diuen. No el trobo enlloc. Busco sant Blanc i tampoc, només Tirant lo Blanc, però em sembla que tampoc no és aquest. El Diccionari etimològic de Joan Coromines m’indica que tant “blau” com “blanc” són mots d’origen germànic, ja que en llatí blanc és albus i blau és coeruleus. Llavors, amb una inquietud desavesada en mi obro el Diccionari Alemany-català de la GEC i busco “blau”. Deunidó! Blau: blau / begut com una sopa, embriac. / blau machen: fer festa, no treballar. / ins Blaue hinein reden: parlar a la babalà, sense solta ni volta. / das Blaue vom Himmel heruterlügen: ser un mentider acabat, voler fer veure la lluna en un cove. Cosa curiosa, però: Blaustrumpf vol dir ser un setciències. Carat, sant Blau! La veritat és que em sobta, però fins a cert punt. Perquè la processó de sant Blau ja me la temo, sobretot pel que fa als seus confrares! Però aviam què diu de “blanc” l’alemany: Blank: resplendent, brillant, lluent. / Blank sein: no tenir un ral, ni un xavo, estar escurat. / blankziehen: desembeinar. Blanko: en blanc / Blankkredit: crèdit al descobert. / Blankvollmacht: carta blanca, plens poders. Compte, també, amb els blancs, i amb això de tenir carta blanca! Perquè, a fi de comptes, passar-se la nit el blanc o en blau és, si fa no fa, el mateix. Sort que l’organitzaciò de la Festa major ho té tot previst. Si a la matinada us sentiu amb mobilitat reduïda, per tornar a casa no us caldrà pujar ni baixar escales. I si acabeu pitof, recordeu que, dintre dels serveis de la Festa n’hi ha un que diu “Si et perds et trobarem!”. (Però abans cal demanar un braçalet a la botiga de la Festa Major, al Museu o a Turisme). Una cosa que no m’esperava amb tal magnitud és la quantitat de gent que avui estava al carrer: una seixantena de persones, xics i grans i molt de jovent, homes i dones aprenent a ballar el ball de les donzelles, i un centenar mirant-s’ho; set cents i escaig -pel cap baix- al parc de Torras Villà en el Conte de Festa Major, amb les noies blanques i blaves de l’Escola d’Àgueda Murillo lluint-s’hi de debò… Gent a les terrasses dels bars, pels carrers, per les places… Territori blanc, territori blau. Com un tauler d’escacs on els quadrats es mouen, com en el cartell de la Festa Major. Certament, els granollerins viuen el carrer, viuen al carrer! Pregunto a un conegut com pot ser que la festa comenci abans de la Festa, i ell, en confiança, em comenta: “Aquests dies els granollerins ens fem la festa per a nosaltres mateixos, abans no vinguin els forasters, que aleshores no es pot donar un pas per enlloc! Però procurem no dir-ho a ningú, no fos cas que acabéssim sortint a TV3, i ens passés com a Gràcia amb la seva Festa Major!”. Em prenc un entrepà cruixent al Viena i, ja refet, torno a voltar pels carrers i les places que demà al matí estaran plenes de parades del mercat. Per tot arreu espectacles de monòlegs i “binòlegs”. Uns que anuncien que ho tindràs tot pagat… si no tens blanca. L’estat del benestar. Un altre que pica pedrals amb escarpa: qui sap si escultura o no escultura? Amb molta expectació i aplaudiments d’un enfervorit públic. Però, res poètic i tal… res i tal poètic. Final feliç, tanmateix, encabat, tornant a casa: al cel, la Lluna en Sagitari, amb un lleu toc daurat. I en quart creixent creixent…

Joan Soler i Amigó